Mangonejant prefectament!!

Família...amics...

Estic molt molt content!!!!!



Fa pocs dies vaig poder saborejar el primer Mango Maduro!!

Com us dic, fa alguns dies (ara ja en feia uns quants que no us escrivia) que vaig veure en una parada de fruita un Mango Maduro. Fins aleshores només n'havia vist de verds, així que vaig fer el valent, i el vaig comprar!!
Comprar la primera unitat de mango maduro que apareix al mercat, quan aquest acostuma a madurar cap a finals de marc-principis d'abril, era arriscat, però era un risc que no em feia res assumir!
La pelació del Mango, no té secret, i menys quan esta madur. Fas un tall, comences a tirar de la pell, i es pela sol! Per els més llepafils, es pot fer tot amb ganivet, com qui pela una poma. Jo, que aquí de tiquis-miquis ja no en tinc ni un pèl, em vaig disposar a pelar-lo de la forma "garrula". Les tires sortien soles, d'una amplada més o menys de dos dits i d'una grossor d'una ungla.

Un cop pelat i ja em les mans llefiscoses i plenes de suc, amb una navalla vaig fer un tall net i profund, sense estripar les fibres que conformen el més essencial del Mango, i en vaig extreure un dau (bé, no tenia la forma de dau! tenia gana! no us penseu ara que estava fent manualitats).
Vaig sostenir el tros de Mango Maduro entre el dit índex de la mà esquerre (sóc esquerrar i d'esquerres, pe'ls despistats) i la fulla de la navalla, i em vaig disposar a portar-lo cap a la boca. Descriure-us la sensació que vaig tenir quan el tros de Mango Maduro va entrar al meu paladar i es va començar a desfer, sense ni tan sols haver de mossegar-lo, seria molt cruel, ja que la majoria de vosaltres ara mateix no pot anar a un mercat ple de gent, mosquits i cotxes i adquirir-ne un!! Així que us estalviaré comentar-vos que l'univers es va concentrar a la meva boca, les estrelles van abolir la resta de sentits del meu cos, i la infinitat del cel va tenir fi quan el tros va sobrepassar la glotis!! Per sort...tenia un Mango Maduro gairebé sencer a la meva mà!!!

us haig de confessar que l'endemá vaig tenir una mica de diarrea...segurament causada pel Mango Maduro, però va valdre la pena.
L'explicació de la meva primera degustació del Mango, em serveix com a pretext per descriure-us la situació del menjar aquí, i així fer contents, ja finalment, a tots aquells que saben que els secrets més misteriosos de la vida es concentren en el menjar i en la degustació d'aquest!



Ja us vaig comentar, que el menjar més comú de tots, és el Gallo Pinto. De Gallos Pintos n'hi ha de tot tipus, n'hi ha de més bons, de més dolents, de comestibles, de incomestibles, de més i menys elaborats, etc. Peró tots tenen en comú el mateix, els seus ingredients principals són el Frígoles, l'arrós i la ensalada (no m'atreviria a dir-li enciam, ja que no he vist créixer cap enciam a tires, però ves a saber...).
El Gallo Pinto el pots trobar gairebé a qualsevol lloc. Al carrer, a un bar, a un restaurant, a unes cadires plantades a la placa, o fins i tot a la discoteca. Cal dir que normalment és l'acompanyament de un menjar més consistent, com per exemple, d'un pollo frito, un pinxo de carn de porc, o d'un tros de quajada frita (la quajada és com una mena de formatge tendre però salat, no us imagineu en cap cas una quajada de danone!!!).
Al ser tant assequible el Gallo Pinto fa que, encara que n'estigui fart, en mengi normalment, i a qualsevol hora.
Us explicaré el per què!

Imagineu-vos Catalans...que per a qualsevol part de Barcelona hi hagués un "tenderete" on poguéssiu adquirir una botifarra amb mongetes i un tros de pa amb tomàquet per el mòdic preu de 2 euros. Al principi, només hi anirieu per dinar o sopar, però més endavant, us semblaria tant fàcil i practic de compar, que hi aniríeu per esmorzar, i ho acompanyaríeu amb un cafè. Peró és que més endavant ja us semblaria tant bona idea, que fins hi tot, algun dia, entre àpat i àpat, acabaríeu adquirint un platet de mongetes amb botifarra...només per matar la gana!
Doncs més o menys, això és el que em passa a mi. He menjat Gallo Pinto en moltes hores del dia, però sembla que finalment l'estic avorrint!

Ara si em demano un tros de carn, molts cops ja els demano que s'estalviin l'acompanyament.
El segon menjar més vist, que segurament és el primer, però com que no es considera plat principal, l'he posat en segon terme...són les tortitas de maiz. Mitjançant "maiz" i aigua, i premsant-ho una bona estona, aconsegueixen crear una pasta, com si d'una massa de pá es tractés, que un cop posada a la graella, adquireix consistència. Això es com el pa d'aquí. Amb això fan de tot. T'ho posen per acompanyar el Gallo Pinto, carn, amanida, etc o hi posen arros i pollastre, ho tanquen i com si d'una pizza calzone es tractés i ho fregeixen. D'aixó últim en diuen Enxilada (la veritat que molt bo, però molt greixos).

L'altre tema important del que us haig de parlar, és de la fruita! La fruita, com a bon país caribeny, esta bonissima! Us podeu imaginar, platens, síndries, melons, maracuyas, guacamoles, tamakales, i una pila de fuites sucoses que no em sé ni el nom! Peró sobretot...tenen Mangos!! jajajaaj
La veritat és que sóc un fanàtic dels Mangos, i que des del segon mango maduro que vaig menjar, no n'he vist més...sembla que m'hauré d'esperar una mica més!

La fuita normalment no la tenen freda, així que molts cops és millor demanar.te un bon suc amb gel, o un bon batut (es diferencien del suc bàsicament perquè porten llet).

De les begudes..que us haig de dir que no sapigueu...la cervesa va que vola. La més famosa és la Tonya..i de fet a qualsevol cervesa li diuen així. L'altre marca més famosa és la Victoria (el més divertit és contestar, quan et pregunten si vols Tonya o Victora...-Hasta la Victoria Siempre!!). Com que aquest mail el llegeixen Pares, germans i cosins, us haig de dir que aquesta resposta la dic quan demano una cervesa per algú dels meus amics! jo sempre em demano un suc ;)!!!
L'altre beguda més típica, ja us la podeu imaginar...la Coca-cola esta a tot arreu!! la veritat és que us puc afirmar que és la marca més internacional del món! Fins i tot en els barris que vaig, on en prou feines arriba l'aigua potable, i a on només s'hi arriba caminant per un riarol...hi ha cases on venen cocacola!!
Parlant de coses internacionals...us haig de dir que la segona cosa que veig més, en llocs remots...és el símbol del F.C. Barcelona!! N'hi ha per tot arreu, ja siguin samarretes, gorres o enganxines. Hi ha autobusos que tenen una enganxina més gran que una persona enxangada a fora. Ho trobo al·lucinant! (i n'estic orgullós...perqué negar-ho? jejejej)






parlar del menjar...és molt difícil, i molt extens. Peró espero que us en hagueu pogut fer a la idea.

Se'm acumula la feina amb els mails...ja que us hauria d'explicar els dos últims caps de setmana, i el perquè des de l'ultim, certa gent d'aquí creu que estic una mica boig!

No us espenteu pas, que no ho estic, però com que anava una mica faltat de muntanya...vaig pujar un volcà pel dret (en realitat no varem trobar el camí correcte) i em sembla que ningú ho havia fet mai...



Només dir-vos que estic molt bé, que ja he passat l'equador de l'estada i que se'm està fent curt. Peró com que a continuació d'aquesta experiència bé la samba brasilera...ja estic content ;)



Un petó i una abraçada molt forta!



Pd:us escric la pagina de picasa on penjo fotos...així veureu alguns dels nens amb qui treballo!

http://picasaweb.google.com/arnaubv8/Nicaragua2010#

Prefeccionament!

Família...amics...
Sento molt el retràs amb què em comunico amb vosaltres! La veritat és que ha estat una setmana i mitja bastant moguda.
Bé, millor que vagi per ordre temporal, no per importància, que no em vull deixar res.
El cap de setmana passat no, l'altre, vaig tornar a aprofitar-lo per viatjar, a més a més teníem pont, així que teníem més dies. Aquest cop ja no érem 3, sinó 5!
Ens hem fet amics de dos nois francesos, que estan passant uns mesos per centre i sud-americà. La veritat és que són viatgers autèntics. Treballen per diferents ONG a franca i quan fan vacances s'agafen mesos complerts per viatjar. Estic content de coneixe'ls perquè aporten moltes coses a aprendre...peró també us haig de dir que no cal tenir uns ideals molt potents...sinó després, ni un mateix els compleix. (bé, aquestes són reflexions internes que em faig aquí, i que si voleu, tot tornant, les podem discutir tot prenent quelcom).
Tornant el cap de setmana...vem anar a Leon. Leon és una ciutat colonial, molt maca, amb molts colors, bastant calor, i amb coses a destacar. Primer de tot us haig de dir que té la catedral més gran de centreamerica. En ella hi ha la tomba de Rubén Dario (aquí és un gran mite, tots els pobles tenen la placa Dario, i escultures sobre ell). L'altre gran peculiaritat és que hi ha la casa on va créixer i viure (no en la que va néixer). Per últim us diré per simple curiositat, que la catedral, amb moltes cúpules (ho sé perquè vaig pujar al terrat), en realitat durant la colonització havia d'anar a Lima, però un error en l'entrega de papers, va fer que anés a parar a Leon. Això em fa pensar amb el que pot provocar un error, i també em fa recordar aquell "xist" que explica el meu pare, aquell que li pregunten perquè està a la presó i ell contesta que per una lletra, anava a fer una estufa i va acabar fent una estafa! jajajaj (boníssim!).

Bé, molt aprop de Leon, a uns 30 minuts, hi ha unes platges fantàstiques, on també es fa surf. Us haig de dir que aquest cop, no me'n vaig saber estar, i aprofitant que en Niko (amic Francès) és surfista...vaig llogar una taula i em vaig tirar a la mar!
Explicar-vos la meva primera experiència amb el surf és molt fàcil, us ho faré amb un resum-esquema: nedar nedar nedar, arriba onada, m'ofega i em torna a la sorra, nedar nedar i nedar, arriba onada gegant, m'ofega encara més, i em torna a la sorra amb un cop de taula al cap....la resta us la podeu imaginar, continua així durant dues hores (mira que el mar m'estava abissant...peró sóc bastant tossut).
Al segon dia, la cosa va millorar, ens vem fer amic del llogater de les taules, així que ens les va deixar gratis, i a més vaig aconseguir posar-me de peu almenys un cop, l'altre va ser genoll i mig.
Ja veieu que el cap de setmana llarg va tornar a ser interessant. Peró havíem de tornar a la feina.
La veritat és que de feina, la setmana passada, ben poca.


A la casa on estic, feia uns dies que l'avia (era tatarabuela) estava molt malalta. Va tenir una ambolia i no es va poder recuperar bé. Doncs el fet és que el dijous, malauradament, va morir. Això va comportar que estiguéssim de dol tot el dijous, i el divendres d'enterrament.
Aquí les coses es fan bastant a la americana. Així que el dijous, vem omplir la casa de cadires i una furgoneta amb altaveus va començar a comunicar la mort per tota la ciutat. La gent anava entrant, s'asseia una estona, comentaven quatre coses i marxaven. Encara que us sobti, mentrestant els nens jugaven tranquil·lament a futbol al carrer.
La veritat és que no em sembla una mala idea per despedir a algú, però em podrien haver abissat. Ja que si la mort va ser a les sis del matí, quan em vaig llevar a les 8:30 em vaig endur un gran ensurt. Penseu que la meva habitació dona directament al menjador. Així que us podeu imaginar la meva cara quan, al sortir, em trobo tota la sala buida amb un sarcòfag gris als nassos, amb una finestreta oberta per veure la senyora (que en pau descansi).
Un altre punt i a part es mereixeria l'enterrament. Encara que la senyora (Doña Elia) d'on estem sigui Testigo de Jeoba (que per cert...m'ha fet perdre la por a aquest tipus de creients) tota la seva família és evangèlica. Així que vem trobar-nos a una església sense creus, amb música electrònica i amb un predicador que per molt que crides, no evitava que m'adormis...una missa és una missa. A l'enterrament ja varem desistir d'anar-hi.

Després de la missa, vem decidir que la vida continua, així que com que tornava a ser cap de setmana vem marxar rumb a Granada. Algú despistat es deu estar pensant que estic fent la volta per Espanya, però no! Aquí durant la colonització es van utilitzar molts noms ja existents.
Ara en comptes de ser 5 ja erem 7!. S'hi van afegir la Maria (una ex-companya de la uni, que ara treballa aquí) i el seu novio, en Luis un matagalpeny mig Italia.
Granada potser és el poble més bonic que he vist fins ara. Cada casa és d'un color diferent i tenen patis interiors com si de l'autentica Granada es tractés. Pel meu gust, només li faltava els montaditos ;)! No té mar, peró en canvi té el llac més gran del món al costat.
Per les explosions d'uns volcans que estan relativament aprop, en un racó del llac es van crear tot de petites illetes. Potser més de 360! i es poden comprar. Els rics s'hi fan cases paradisíaques, hotels o piscines. D'altres estan desocupades i una esta defensada per 5 monos, que si t'hi acostes et busquen menjar per tot arreu, saben obrir motxilles i tot, i et prenen els barrets.
Nosaltres, que de tontos no en tenim ni un pèl, vem negociar prou bé amb un llanxista i ens va portar a una illa propietat del Rei Juan Carlos I, que no hi ha res, i vem fer un pícnic allà, tot ocupant la illeta. Li vaig robar uns quants mangos dels arbres, i durant les 3 hores que hi vem estar, hi vaig fer pipi 3 vegades en tres puntes diferents...vaig marcar territori! Vaig autoimpossar que a partir d'ara Catalunya té una illeta pròpia a Nicaragua! I sinó que ho ensumin!
La tornada va ser espectacular. Vem fer autoestop! Aquí li diuen Raid. No va ser gens difícil que dues ranxeres es paressin, les ranxeres tenen el maleter obert. Així que ens heu d'imaginar als 7 en el maleter del cotxe! La veritat és que va ser més ràpid i fins i tot més còmode que algun autobús dels que anem! I sobretot, el que em fa més feliç i com a bon Català, és que ens va sortir gratuït! Em sembla que ja he escollit el meu mètode de transport pels viatges! ajajaja.

Bé, ja per acabar, que sinó no hi haurà qui s'empassi aquest mail. Només dir-vos que el cap de setmana em va jugar una mala passada...i tot enfilant-me a un arbre (ho hauria de deixar pels monos aquestes coses) em vaig luxar el brac esquerre, el que no esta operat. Així que ara porto tres dies de baixa, però la recuperació va de conya, i crec que demà ja podré treballar més. No patiu. Juntament amb la Maria el vem poder posar a lloc ràpidament, així que no em va fer molt mal, va ser més anguniós que res. Pels que sou del món...jo ho atribuiria més a una subluxació que a una luxació, però la mala posició del brac va ser més prolongada de lo normal en mi.
Doncs res, ja veieu que d'aborrit no n'estic gens.
Sé que encara no he parlat de'l menjar, i que per alguns, com el meu tiet Eudald, és un tema de preocupació. Peró ho deixo per més endavant, quan no tingui tantes coses per explicar. De moment tiet, te'n fare un resum amb dos paraules: Gallo Pinto!! (si algún dia no he menjat Gallo Pinto...deu ser que no em vaig llevar!)

Una abracada per a tots!!! I gracies altre cop per totes les respostes!!

pd: Fa un temps vaig crear un blog...ara de moment hi penjo els mails, algún dia espero poder-hi posar alguna foto! Si li voleu fer un vistasu... www.nadiesprefecto.blogspot.com

Observant la prefecte posta de sol!

Família...amics...

Torno a ser jo des de les amèriques! Això va agafant forma i colors.

La forma seria rodona, ja que tot va rodó. I com ja he dit, colors, en plural, perquè ja n'he vist de tots colors!

Només ha passat una setmana i mitja des de que he arribat, però fa l'afecte de que n'hagin passat unes quatre. No és que se'm passi lent tot això, però és que cada moment es viu amb gran intensitat, i a cada instant s'aprenen coses i noms nous. (lo dels noms, ho porto fatal...al Juan li dic Jose i a la Daisy li dic Marlene! jaajajj).

La veritat és que ja ens movem amb molta sultura, ja sigui per agafar un taxi, el bus o trobar una direcció, que ja us vaig comentar que és bastant difícil.

Per sort, encara no hem tingut cap "sustu". No ens han atracat, ni amaneÇat, ni robat, i si us haig de ser sincer, vaig molt difícil que ens passi qualcom semblant. No només perquè la gent sigui bona gent, sinó perquè a la gran majoria els trec un cap en alçada i mig cos en amplada!!


Malgrat que us expliqui això, si que en un autobús d'un viatge de 3 hores, el revisor-cobrador va intentar que paguéssim el bitllet unes cordobes més car. Però com ja us vaig escriure, durant aquesta experiència estic auto descobrint-me una faceta de "xuleria" en mi que desconeixia. Així que, molt subtilment i amb una gran ironia...li vaig dir al revisor que com era que nosaltres pagàvem més? que si era perquè anàvem amb 1a classe?
(lo de la ironia era perquè estàvem els 3 en un seient per a una persona i mitja, amb les maletes per sobre i amb el cistell de plàtans de la senyora de davant apunt de caure'ns al damunt!). Ell ràpidament va canviar el preu del bitllet i va fer creure que havien sigut les meves orelles qui havien sentit un preu diferent. I tan amics, eh!!

Suposo que us preguntareu que feia en un autobús de 3h de viatge? Doncs bé, us diré que van ser 3 "buses" i 8 hores per poder arribar a Sant Juan del Sur.
Sant Juan del sur és un poble de la costa pacífica amb platges paradisíaques famoses entre els surferos per les seve grans onades amb terra de sorra (es veu que si són de corall, es tallen i es fan bastant de mal). Nosaltres, que de tontos no en tenim ni un pèl, vem aprofitar el cap de setmana per anar-ho a visitar!

Divendres sortint d'una de les feines (és un geriàtric que esta a mig camí de Managua (Matagalpa-Managua = 3hores en bus)), vem agafar un d'aquests autobusos típic amèrica de color groc per arribar a la capital. L'autocar, anava tant ple que ens van obrir la porta de darrera i vem haver d'anar penjats a l'exterior fins que al cap d'una mitja hora va baixar algú. Va ser una experiència única! La veritat és que no hi havia molt perill (penseu que el mail també el rep me mare) però m'agafava tant fort, els músculs em van quedar garratibats!

Arribant a la capital (encara no l'he visitat, però em sembla que ja us puc avançar que no és gaire bonica) i per sorpresa nostre, l'últim autobús direcció a la nostre destinació, ja havia sortit. Ràpidament vem buscar a la Guia un hotelet barat per passar la nit ja que Managua de nit és una mica perillós.
Al agafar el taxi, el taxista ens va dir que coneixia un hotel a millor preu i més aprop a l'estació on havíem d'estar el mati següent. Amb aquesta argumentació...vem accedir.
Per molta descripció que us fes de l'hotel...em quedaria curt! Així que només us diré que estava al costat d'una discoteca, que es pagava per hores i que me mare no hi hagués possat ni el dit petit del peu esquerre ni per accident! Però sóm joves...i portàvem el nostre sac!

Després d'haver dormit unes hores (les que vam poder) vam agafar els dos altres busos (en el que ja us he explicat l'anecdota del cobrador) i finalment vem arribar al Paradís! (val, d'acord, potser m'he passat, però era molt bonic).
Vem trobar poca gent, hotel barat (habitació compartida per 6 euros), surfistes i una gran posta de sol!! A més, per acabar de dobar, a la nit, tot veient les estrelles, ens vem trobar amb unes tortuguetes acabades de néixer que tot just feien els seus primers passos per començar a nedar a les immenses aigües del pacific!
A la tornada, 3/4 del mateix. Autocars plens a rebentar, gent cridant "Dale, Dale" (ho diuen tota l'estona, quan ells creuen que el bus ja pot arrencar. És per això que veus pujar molta gent amb el cotxe en marxa, ja que ho han cridat abans dora) i comerciants que pugen a una parada i baixen a la següent i que poden vendre des de fruita, empanades i refrescos a cordills o fins i tot medicaments!


Bé, aquest a sigut el viatge del cap de setmana. No vaig fer surf, però no patiu que aquest altre cap de setmana tenim pont, i a més ens hem fet amics d'uns surfistes que m'han dit que me'n ensenyaran!

Encara que el cap de setmana fos trencador, i com diu el meu tiet Carles, molt necessari...Dilluns vem tornar a la realitat pura i dura!
Us haig de dir que cada cop és menys dura (dec tenir un cor de pedre ja...). Ara ja vaig sol pels barris, i encara que no em coneguin, saludo a tothom, per si un cas!
En els domicilis les famílies m'acullen ja com un més, i en totes les cases em trobo rodejat de nens que em fan moltes preguntes. Algunes tant interessants com: " I en bus, a cuanto esta España?" o..."I alli, como nacen los niños?" (tranquils que ja els vaig contestar, que lo interessant no és com neixen...sino, com es fan!).

Respecte lo d'Espanya...m'he venut una mica, però és que si els haig d'explicar aquests nens que sóc Català...els puc provocar un cacau immens al cap.


Bé...ja acabant...només us vull agrair a tos les respostes i els mails de suport. No sabeu com n'és d'agraït rebre aquests mails! Només em sap greu no poder-vos contestar un per un i personalment, però és que no trobo gaires moments per escriure, i quan ho faig prefereixo fer-ne un de general!

Un Petó i una abraçada Molt gran per a tots!!!!

Nens prefectes!

Família, amics i despistats!!



Torno a ser jo, el pesat de l'Arnau explicant les seves experiències "aventures"! Gràcies a l'agneda que em va regalar me germana, i al diari dels tiets Fernandez, tinc una pila de coses apuntades del que em passa cada dia! Però estigueu tranquils, que us en faré un resum.

Bé, com ja us vaig dir l'altre dia estic a l'associació "Familias Especiales". És una associació que la seva essència principal és l'escola per nens discapacitats, ja sigui mentals o físics. Al pati de l'escola hi ha un parc amb culumpius adaptats, molt bonic, on els nens més pobres dels barris i poden entrar gratuïtament, i els altres pagan una petita quantitat de Cordobes (és la moneda d'aqui). A l'escola (Rallitos) hi treballen tota classe de profesionals, psicolegs, educadors socials, administratius, cuiners, jardiners, transportistes (tenen dos camionetes on vas assegut al darrera com si es tractes d'un vehicle militar on porten tots els nens cap al col·legi), professors, i nosaltres, els fisioterapeutes. A part de l'escola, i en un altre edifici, hi ha un espai on realitzen iogurts i formatges (diguem-li Filadèlfia) que és anomenat Centre Girasol. En un altre realitzen reciclatge de paper, ja sigui fent bosses o fent Pinyates (això típic amèrica de les festes d'aniversari). Aquest s'anomena Recicle. També existeixen, ja més apartats, un centre de persones grans, un de nutrició (i van nens que estan mal nutrits) i un lloc on es fa hipoteràpia (teràpia amb cavalls).

Ja veieu que l'associació no és pas petita! I en tots aquest llocs i tindrem pacients que tractarem! Així que de feina no ens en faltarà!

A més a més, als matins, fem fisioteràpia a domicili. Aquesta part és ara per ara, la que m'ha semblat més dura!

L'altre dia vaig haver de trucar als pares, estava afectat. Jo diria que vaig rebre un toc d'humanitat.

El dia de que us estic parlant, va ser el dia en que vaig anar a conèixer la casa dels 5 pacients els qui els faré tractament. La majoria d'aquestes cases, si és que en podem dir cases, estan en els barris que hi ha per les pendents de les muntanyes (d'aquestes pendents en diuen cerros, i cuando llueve, ellos a veces tambien bajan con el cerro, imagineu-vos la situació).

La situació és molt impactant. Imagineu-vos cases que tenen bosses de basura com a parets, trossos de xatarra com a portes i l'aigua per fer.ho tot els arriba amb una manguera, etc. i ara afegiu-li que en aquesta mena de casa on només s'hi arriba baixant per un torrent, hi viuen uns nens amb problemes de paràlisis cerebral, paraplègics, etc.



Avui però, ja estic molt més tranquil i menys afectat. Ja he tingut la oportunitat de poder tractar a tots els nens que tinc, i ja us dic ara, que no n'hi ha hagut ni un, que no m'hagi somrigut!

Una de les altres coses que em preocupaven, és que m'ha tocat dos dels barris més pobres de la ciutat, i un dels més xungus, o això és el que diuen per aquí. Però la veritat, és que porto dos dies anant-hi i no m'he trobat amb cap problema.

A cada barri, l'associació hi té el que en diuen la Madre Lider. Es tracta d'una família del barri, que es procura de portar-te a les cases, i de que no tingui cap problema, així que jo i tots vosaltres podem estar més tranquils! a part, i per si un cas, marxo de casa sense cap document i amb un simple bitllet de 10 Cordobes (és el que costa un taxi).

A part de la feina de fisioterapia neurologica haurè de fer algunes altres feines. En una nena molt simpàtica li haurè de curar una ulcera (diguem-li llaga pels que no són d'aquest mòn) i per tant haurè de fer una mica de infermer. I en tots, haurè de fer una professió que segur que se'm dona bé! La de pallaso i company de jocs! crec que un somriure és més anelgesic que qualsevol calmant!! (la veritat és que no em costa fer-los riure...però crec que és pel meu super castellà!)


Bé...em sembla que ja us he explicat bastant quina serà la meva feina aquí, ja veieu que no me'n falta!
Sento que aquest mail no sigui massa divertit, però us volia explicar la situació.
En el següent ja us explicarè com es viu aquí i com és la casa en que visc!!

Un peto i una abraçada per a cada un de vosaltres!!

Pd: aquest cap de setmana anirem d'excursió a la platja...així que se avecinan tiempos mejores!!

Viatge prefecte?

Hola família, amics i despistats!

Ja estic a Matagalpa! Després d'un viatge molt dur, que ha durat 36 hores...i de les quals calculo que n'he dormit unes 5. (us podeu imaginar com he dormit aquesta primera nit aquí!).
Del viatge...us podria explicar moltes coses..ha sigut interessant. Peró el més interessant potser seria, que mentrem'esperava 12 h a l'aeroport de NY, vaig trobar un raconet on em vaig posar a escriure al Diari Personal ;) (com una adolescent, o com el miquel calcada (miki moto)). Doncs bé, mentre estava escrivint en aquesta mena de cabina amb seient on el telefon no funcionava, se'm presenta un policia Amèrica. Era un policia autèntic dels de F, B, I o de la C, I, A.
Anava amb traje, i tenia pinta de ser més llest que aquests que porten pistola. Doncs bé...amb un anglès perfecte (ho vaig entendre tot a la primera, no perquè en sàpiga molt, sinó perquè estava tant cagat, que hagués entès, fins i tot, la bíblia amb Hebreu!) em va preguntar si tenia un vol pròximament. Jo li vaig dir que si. Ell em va dir si li podia demostrar. Li vaig reafirmar que si.
Tot obrint la motxilla per anar a agafar els papers...sorprés més tar per la meva pròpia reacció...em vaig girar, i li vaig preguntar que qui era ell?!. Em va contestar que policia dels estats units. Jo amb tota la xuleria que se'm pot demanar (ja sabeu que no és gaire..) li vaig demanar que si m'ho podia demostrar, si us plau.
Ara els papers estaven canviats! era el policia que estava buscant la placa! i jo qui estava esperant! jajajaja
Ell em va ensenyar la seva. Tot seguit, jo la meva...les certificacions! Mal pensats!
Cal dir que em va ensenyar la certificació, i que jo ni me la vaig mirar. Després, jo, encantat li vaig ensenyar que tenia un vol cap a Managua. Més tart, ell, crec que sorprès per la meva reacció, em va recomanar un passadís on no ho havia ningú, i on em podria fins i tot estirar!
Ja veieu amics i família...que podeu estar tranquils, que no em moco amb mitja màniga!! (que s'han cregut? que aniré ensenyant els meus vols a qualsevol?!)

Bé...això ha sigut una petita anècdota durant el viatge, sense cap mena dimportancia. Però millor explicar d'aquestes que no pas de que m'han perdut la maleta o s'ha retrasat el vol, no creieu?



Bé...això ha sigut una petita anècdota durant el viatge, sense cap mena D'importància. Però millor explicar d'aquestes que no pas de que m'han perdut la maleta o s'ha retardat el vol, no creieu?

Ara estic a Matagalpa. és molt difícil fer una descripció de com és. Pels que hagueu estat a països sud-americans o centre americans, us serà més fàcil d'imaginar. A mi em recorda bastant a algun dels pobles que vem visitar a Cuba. Però a vegades també em recorda a alguna població de Mèxic (es deuen semblar bastant tots).
El que m'ha sorprès més, és que no hi ha noms als carrers. La gent es guia per la catedral (hi ha una catedral molt blanca al mig), per les botigues, i pels semàfors. per exemple ara, per anar a familias especiales (l'associació onestaré treballant) li haure de dir al taxista que vagi al semaforo de familias, i despues una quadra i media al sur.
L'altre cosa que impacta és que et miren molt, no passes deseparsevut. Quan ahir anava amb la Mireia i la Eli (les dos noies que estaran amb mi) tots els cotxes ens pitaven, però avui que he vingut sol al cyber...no m'ha pitat ni un. Això m'ha baixat una mica la moral...creia que algun pitu d'ahir també podia anar per mi ;)!!
Altres coses sorprenents és que són les 10 del mati i fa molta calor...i ells (tots!) van amb texans!
Aquí em sembla que es lleven molt dora...a les 5:30 del mati i havia un gall cantant a la finestra de la meva habitació!
Del tema casa i feina, ja us en parlaré més endavant. Només dir-vos que sembla que ens han fet uns horaris. Hi ha mollta feina! Es veu que hi havien dues noies de la universitat de Manresa, que han hagut de marxar per problemes familiars, i ara jo haurè de fer tota la seva feina!
Però bé...estic amb moltes ganes, i per algo he vingut aquí!!!!

A arribat! La prefect adventure!

Hola a tots de nou!!
Feia molt de temps que no escrivia en el blog...la veritat és que han passat moltes coses en aquest temps, però no tindria temps per explicar-vos-les!
Així en resum: Va acabar l'estiu, vaig començar a treballar al DiR i fent domicilis de Fisioterapia, entre mig vaig fer de guia de muntanya, he seguit anant de festa, va passar un bon cap d'any i finalment va ser el meu aniversari!
Ara bé...a partir de l'aniversari (23 anys pels despistats) les coses van començar a agafar un altre camí! A partir d'aleshores van començar els meus primers passos cap a una aventura que feia temps que preparava.
Després d'un mig any de "curru" intens per estalviar tots els diners possibles, començava a veure's la llum de un viatge somniat!
Finalment faltava poc més duna setmana per marxar cap a Nicaragua (on faria de voluntari) després cap a brazil i finalment cap a New York (on m'he germana presentarà la tesis doctoral)! No esta malament, no?
Bé, si us haig de ser sincer...això ja ho tenia preparat des de feia bastant de temps, així que aquest blog, va estar creat per observar com funcionava tot aquest mòn, i més tart, explicar les meves aventures. Ja fos en aquest o en un altre.
Com que en poc temps, em vaig enamorar del NadiesPrefecto...he decidit que serà aquí on placticare (així ho diuen a Nicaragua) les meves petites histories!
Espero que les seguiu amb tanta emoció com jo les intentaré viure!!
Una abraçada a tots...
i recordeu! Sigueu Prefectos!!